dimarts, 30 de gener de 2018

Som aquí


Ode to my family. The Cranberries. 

El temps passa tan ràpid, tant, que costa de creure que ja torni a ser hora de trobar-nos aquí. De fet, aquest mes de gener s’ha volatitzat tan ràpid que quasi no us puc saludar. Desitjo que estigueu tots molt bé.

Ja fa un temps que la meva presencia a la blogosfera ha davallat. Ho intento, però reconec que no trobo les estones per passejar pels vostres blogs, saber de vosaltres i compartir la vida que vivim. Tot i així, a les estonetes que trobo, encara m’agrada clicar damunt finestres de la vostra vida.

El què passa és que ja no obro el portàtil només arribar a casa, ni després de sopar; ja no el tinc amb música sonant permanentment (torno a tenir la ràdio) ni bellugant-lo del sofà a l’estudi o al menjador. De fet, ara el tinc espatllat i encara no l’he portat a arreglar. El que abans era indispensable en el meu dia a dia ha quedat en un racó de la casa. I això que tinc moltes coses a explicar-vos i més d’un dia continuo pensant allò d’”això és un post” però després, no m’hi poso.

Però sapigueu que hi sóc. Que hi podeu comptar. Les xarxes que s‘instal•len al mòbil les visito més freqüentment, i el correu electrònic, també. Tot és més immediat. En deu anys, tot ha canviat tant!

Això sí, no són el mateix. Els blogs i en especial aquesta xarxa que vam teixir tenen alguna cosa d’especial. Quan blogueges, et retrobes. Et sents còmode, a gust, reconeixes un munt de persones. Et sents part d’aquí.

Moltes gràcies pel què hem compartit. I pel què compartirem! Ens trobem per aquí i pels carrers. Una abraçada i petonet ben gran.

Ps. Les flors, la mimosa, a casa fa un o dos anys. En breu, floriran de nou.
La veu, una que s’ha apagat recentment. Una de les primeres que vaig penjar al blog.

20 comentaris:

  1. Bon dia Carme!

    T'entenc perfectament. Alguna cosa ens ha llevat les ganes, fins i tot, de tenir ganes, però jo sé que un dia vindrà que tornarem a tenir-ne. Només cal esperar una miqueta.

    Hem de ser forts i tossuts.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Jp!
      M'alegro de veure't!

      Gràcies per la salutació, ja saps que jonsempre volto per aquí, però vull aclarir que el post és de la rits!!!

      Forts i tossuts. I amb l'abraçada més, més força i més tossuderia...

      Elimina
    2. Doncs, una abraçada per a la rits també.

      Jo com sempre tan despistat...

      Elimina
  2. Cal adaptar-nos a les circumstàncies de cada moment. L'important és saber que, al ritme que ens vagi bé en cada ocasió, tenim sempre la finestra oberta per bloguejar i que, quan ho fem, ens continuem sentint ben acollits en aquest món que, com bé dius, té alguna cosa d'especial.

    ResponElimina
  3. Aquesta vegada m'he vist impotent per participar en la trobada. Continuo escrivint, potser més i tot, però tinc unes quantes responsabilitats familiars que em prenen la meitat del dia. Amb tot, recordo bé la trobada del 2015. Els posts, els comentaris, les polèmiques, els nous amics i la trobada presencial. Tot com si fos ahir, tot amb molt d'afecte. Des del teu post, Carme, eh que em permets enviar una abraçada a tothom?Sí? Doncs una gran abraçada bloguera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abraçada rebuda! Però el post és de la rits!!!

      Abraçada de tornada!

      Elimina
  4. Som aquí. De moment.
    Quan? Com en l'exemple de la cantant dels Cranberries no ho sap ningú.

    ResponElimina
  5. Som aquí!! i ens mantenim tossudament enganxats.

    ResponElimina
  6. És clar que ha canviat molt la cosa els darrers 10 anys, però què tindran els blogs que els tenim tant afecte? Sempre els considerem com un món a part, diferent de les altres xarxes. I és que el que vam teixir per aquí és difícil d'explicar. Quina sort haver-ho pogut viure, i el que toca ara és adaptar-se a la circumstància que tinguem, si no sí que acabarem desapareixent.

    ResponElimina
  7. Hi ha molts canvis a les nostres vides en 10 anys, gairebé diria que és natural que els nostres interessos i obligacions també hagin canviat. Però mentre ens recordem amb afecte, els blocaires romandrem units!

    ResponElimina
  8. sí, encara hi som,
    potser no tan virtualment presents, però d'alguna manera mantenim el fil de plata que ens connecta... hi ha batec!!

    ResponElimina
  9. Que bonica és la mimosa...Des del meu balcó veig un sobreàtic amb una que ja fa ies que ha florit, però llàstima, no m'arriba l'olor...
    Curiós el teu comentari "el que abans era indispensable en el meu dia a dia ha quedat en un racó de la casa" i és que jo sempre dic que ens fem imprescindibles moltes coses que no en són" i segur que la teva vida tira endavant com sempre!!!


    ResponElimina
  10. Les xarxes més noves són un aquí te pillo aquí te mato....els blogs són allò de anar poc a poc trobar el moment, sense presses i gaudint de cada click....tu ja m'entens.
    Arregla l'ordinador JA....

    ResponElimina
  11. Crec que qui més qui menys tots hem tingut alts i baixos amb el blog. Mai no hi ha una raó única al cap del camí, tantes i variades són les circumstàncies. No ens toca lamentar-nos. El que hem viscut allà queda, el que viurem ni ho sabem. Però tenim el que vivim, en la forma que sigui, que hem de celebrar cada dia. Salut!

    ResponElimina
  12. Llegir-te tot escoltant Cranberries de fons ha estat el petit parèntesi de pau en tot el dia, necessari. Imprescindible. Gràcies!

    ResponElimina
  13. Més o menys com tu, però sense tenir l'ordinador espatllat. La vida passa ràpid i tot canvia.

    ResponElimina
  14. Som aquí i continuarem!
    Petons a tots!!

    ResponElimina
  15. Ens trobem, d'una manera o altra, rits, i tant! Encara que sigui poc ens alegra llegir-te al vuitena, sempre que escrius.

    Una abraçada.





    ResponElimina
  16. Sabem que, quan guaitem, ens trobem com a casa.
    Un plaer llegir-te de nou.
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina