dimecres, 31 de gener de 2018

el temps i les marees


a diferencia de la lluna, sóc inconstant, i potser com la lluna, responc a marees… la lluna, ella, una lluna de paper

fa més de deu anys que rondo blocs, deu anys, sis mesos i vint-i-tres dies amb algunes hores en aquest instant precís en que escric; els primers van ser uns temps intensos, meravellosament còmplices, plens de nits i matinades teclejant rera pantalla, mimant el propi espai i visitant els aliens per deixar-hi petja de visita; l’elur, la violette, la fanal, el barbollaire, la novesflors, l‘espolsada, la viuillegeix,... i d’altres que ja no recordo o que oblido, tots amb sobrenom, alguns retrobats fora d’aquest món de zeros i uns, d’altres propers precisament per desconeguts i per misteri; llavors, mica en mica, es va imposar un parèntesi d’oblit, o de cansament, la vida, diuen; avui el bloc m’és només un bombonet, un jardinet cuidat on acumulo petites reflexions i on sempre penso que recolliré els grans textos que un dia pot ser que escrigui

durant tot aquest temps, incansables, la Carme i el XeXu, i a vegades en Pons, comentant-me les entrades, han estat el darrer fil que m’ha mantingut connectada en aquest món que em resisteixo a deixar enrere del tot; moltes gràcies per mantenir-me els lligams, reconec que no he sabut correspondre’ls com calia.... 

per això, quan la Carme ens va demanar de fer entrada en aquest espai, vaig pensar que volia correspondre-hi, donar un bocí de lluna, tot i que sé que això no serà ben bé un retornar sinó només una marea dolça, un hi vaig sent malgrat que no en sóc saba

el 30 de gener de 2014 anotava al lluna la que ha resultat ser la gran revelació del meu jo:
llegia contes perquè,
a diferència de la novel·la,
el conte li permetia (li demanava) ser infidel al llibre que els contenia...
com la poesia

el temps m’ha anat donant la raó: una vida feta d’etapes, d’històries que s’obren i es tanquen, o no es tanquen i només s’abandonen, o no del tot...

i el temps com a únic recurs finit no renovable

gràcies

21 comentaris:

  1. Ja ho hem dit alguna vegada, els blogs són com una finestra per on veiem el que diuen els altres i els altres poden mirar el que diem nosaltres. Segons les circumstàncies de cada moment, tenim més o menys possibilitats (o ganes) de treure-hi el cap però sabem que la finestra sempre està a la nostra disposició, ben oberta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. és bonic el símil de les finestres, sí.... finestres que sempre son obertes (tot i que a vegades queden una mica ajustades ;) )

      Elimina
  2. Gràcies per venir hypatia! M'ha agradat la teva autocitació sovre els contes. Tot i que jo sempre barrejo més d'un llibre, encara que sigui novel·la. Novel·la i assaig, novel·la i contes, novel·la i poesia... i fins i tot novel·la i novel·la. Depenent dels temes i del moment, una o l'altra. Fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies a tu, Carme, per tant, per tot!!
      tu solapes lectures, dius, i jo en canvi necessito prioritzar, focalitzar, centrar-me... a mi la dispersió em destarota de mala manera ;)

      Elimina
  3. Marees, llunes... al meu bloc el vaig batejar com "a contratorrent" perquè el torrent és inconstant i depèn de les pluges. Així que em vaig curar en salut i la sensació d'anar i venir ja me la vaig fer meva de bon principi. M'ha agradat llegir-te xom reflexiones. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. oh i tant, i el torrent té força i ho arrossega tot en una voràgine vital i trepidant... té el seu què, també... :)

      Elimina
  4. Un plaer mantenir-te enganxada encara a aquest món que ens ha donat tant, i és una llàstima no haver-te conegut abans, i ser d'aquells primers també. Som de la mateixa fornada blogaire, com la Carme també, encara som uns quants que resistim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. no, nooooo,
      potser no m'he expressat prou bé: us he canviat de paràgraf perquè sou els que encara tenim lligam, però tu i la Carme hi éreu, des de bon principi... el col·lecció de moments i el bona nit i tapa't, malgrat que amb tu no interaccionéssim explícitament
      però que duri, ara!! ;*

      Elimina
  5. El temps dels blocs els anem omplin de marees pel record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. que bonic això que dius, i com ho dius.... :)

      Elimina
  6. Ja veig que ens ha passat a molts, això de l'espaiament temporal en els blogs. Com ja heu dit molts, la vida. Però encontres com aquest fan que tornis a veure llumetes que s'encenen en la foscor del ciberespai com si fossin estels fugaços, i veus que encara hi ha molta gent, i és bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sí, i és immens que puguem trobar-nos i retrobar-nos de nou, cada vegada.... :)

      Elimina
  7. Tu has deixat un bocí de lluna i ella t'ha correspost, rodona i plena!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. una lluna blanca, rodona i plena, per a compartir amb vosaltres, que sou un cel :)

      Elimina
  8. La vida és això, estones, espais, records, retrobaments...temps.
    Un plaer llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. la vida és això, sí,
      estones, instants, records, retrobaments.. i somriures, i mirades, i petons i abraçades... enfilat tot en el collaret de l'experiència ;)

      m'agrada el teu racó, sa lluna, a vegades hi passo de puntetes....

      Elimina
  9. La marea dolça ens ha portat, doncs, les teues preuades paraules.

    ResponElimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina